Aquests van ser els meus quatre dies a la fazenda de la Beth, l’amiga que em va rebre a casa seva la primera vegada que vaig posar els peus a São Paulo, d’això ja fa un any i tres mesos. La Beth té una fazenda a l’estat de Paraná, que queda just al sud de l’estat de São Paulo. Sobretot conegut per les fonts de Iguaçu. La fazenda queda a 12 hores en bus de la meva city, pujes al bus a les 7 de la tarda i arribes allà a les 8 del matí. De fet arribes a Luanda i desdee allà, després de mitja hora més en cotxe recorrent les planes i les fazendes arribes prop d’un poblet ben petit, Querência do Norte. La fazenda queda just al costat del riu Parana, el mateix on em vaig banyar a Rosario (Argentina) i a l’altre banda del riu hi ha l’estat de Mato Grosso do Sud. És una zona ben plana on es crien sobretot zibus nilore, que són les vaques aquelles que tenen gepa… les mateixes que són sagrades a l’India.
Van ser quatre dies de total relax i vida campestre. Aixecar-se d’hora al matí, anar a buscar les vaques que fiquen pasturan en pastures que van rodant perquè l’herba tingui temps de creixer. Es desmamen els vedells de 9 mesos, se separen els més petits per marcar els que neixen sense cap ajuda, tots. Es trien els que pesen cap a 500 kilos per vendre. Amb tot això les 2 vaques lleteres ja han sigut munyides i tot fa aquells olor de llet crua. Ës comencen a preparar els dolces de leite, els formatges frescos i els iogurts. Es tritura canya de sucre per fer d’ajut alimentari i les vaques es van a buscar i es tornen a lloc al més pur estil vaqauer, sobre els cavalls. Sembla feina fàcil, pero moure totes aquelles vaques que sempre volen anar cap a l’altre cantó no és broma.
Es dina d’hora i després jo m’estirava a l’amaca a llegir El amor en tiempos del colera. Anava a recollir llabors per fer collarets i arrecades i quan el sol començava a baixar, agafava el cavall per anara a passejar i veure la posta de sol a l’altre cantó d’aquest riu tan impressionant.
Es bo sortir de la ciutat de tant en tant, respira, respira…
Una de les nits, els gossos no van parar de bordar fins a les tres de la matinada i no sabiem que passava, primer ens pensavem que eren caçadors furtius, però no hi havia ningú en lloc. Al dia següent vam descobrir que passava, una onça havia estat passejant per la fazenda i els gossos en senten la olor per molt lluny que siguin. Però no havia estat tan lluny, vam trobar una bona petjada al camí.
Si algun dia veniu amb temps, hi anirem.
